Realitzem diferents actuacions a l’espai natural protegit de les Riberes de l’Alt Ter per posar en valor el patrimoni natural i cultural

El Consorci del Ter a través d’un conveni de col·laboració per a la millora ambiental del riu Ter i els seus afluents amb l’Ens d’Abastament d’Aigua Ter-Llobregat (ATL), ha realitzat diverses actuacions a l’espai natural protegit de les Riberes de l’Alt Ter als municipis de Camprodon i Sant Pau de Segúries. S’han retirat diversos abocaments del medi natural i s’han realitzat tasques per posar en valor l’espai natural protegit. En concret, s’ha treballat a l’entorn del pont de Can Peric, de la mina a cel obert del carbur i de Can Brandia. Les tasques desenvolupades, d’una banda, van encaminades a mantenir l’espai lliure de residus i protegir l’entorn natural, i d’altra banda, a donar a conèixer els valors del patrimoni cultural vinculat als usos de l’aigua i de punts d’interès geològic i natural.

Al pont de Can Peric s’ha desbrossat el corriol existent des de la Ruta del Ter fins al pont i el molí. Aquest element forma part de l’inventari del patrimoni cultural de l’organisme i està inclòs en una de les rutes temàtiques de la Ruta del Ter. Pel que fa al pont s’ha eliminat la vegetació que hi creixia directament i també al mur de feixa nord-oest; s’han talat els arbres i arbustos, així com arrencat les herbes i plantes enfiladisses, de forma acurada per no malmetre la infraestructura. També s’ha pogut millorar l’entorn del pont amb desbrossades selectives i tractaments forestals de la massa. A més a més s’han retirat deixalles i abocaments en tot l’àmbit, especialment de l’entorn de la mina a cel obert i l’aqüeducte del Mariner, i s’ha fet manteniment de diferents elements d’ús públic, barana i cartells. Pel que fa als abocaments s’han retirat d’2,1 tones de residus i abocaments de pneumàtics -una vintena-, entre altres elements.

El pont de Can Peric, en realitat es tracta d’un aqüeducte que formava part d’una canalització, de la qual se’n desconeixen tant les característiques com el recorregut i la seva finalitat concreta. En tot cas, el pont és l’element que permetia que aquesta conducció pogués salvar el desnivell del torrent que baixa del turó del Sitjar i desemboca al Ter, molt a prop d’aquest indret.

Es tracta d’una obra feta amb pedra calcària del país. Està format per tres arcades amb una amplada de 2,30 metres, una llargada propera als 20 metres i una altura màxima, sobre el torrent, que s’apropa als 8 metres i que es va reduint: considerablement als extrems. La part superior és planera, amb un lleuger pendent cap al sud, i presenta una única barana d’uns 40 centímetres d’alçada al costat oest. El pont presenta tres ulls d’arc de mig punt, el central una mica més ample que els dos laterals.

Hi ha molt poques dades històriques sobre el pont de Can Peric, llevat d’una informació -no poc important- que ens proporciona el propi element: la data de 1872 inscrita en la clau del costat de ponent de l’arc central. A partir d’aquesta data, es pot esbossar amb una certa fiabilitat el context històric en què va ser construït i va funcionar. Amb pocs dubtes, cal relacionar la construcció d’aquest aqüeducte amb l’extensa hisenda del Sitjar, un dels grans masos de la contrada, i que es troba encimbellat a més de 1.000 metres d’alçada, a l’altra banda de l’espina de la carena que delimita la zona per l’est.

Els Sitjar de la segona meitat del segle XIX van promoure tot un seguit d’infraestructures hidràuliques i de regadiu en diversos punts de la seva propietat, entre les quals cal ubicar el pont de Can Peric. No s’ha trobat documentació sobre aquesta infraestructura, però probablement seria part de la canalització de desguàs d’un dels sistemes de reg de la hisenda del Sitjar.

Davant de l’aqüeducte hi ha una mina a cel obert de carbur que forma un tall a la muntanya i on es poden apreciar els diferents estrats que varen formar-se fa uns 50 milions d’anys, en ple període Eocè i en diferents etapes de sedimentació. D’una banda podem observar els estrats blanquinosos formats, bàsicament, per carbonats procedents d’esquelets d’animals marins i dipositats en períodes tranquils. D’altra banda apreciem uns estrats més foscos formats, bàsicament, per argiles i restes vegetals i animals arrossegades pels rius i acumulades al fons del mar en èpoques menys tranquil·les, de fortes tempestes i grans riuades. L’explotació de la mina es va aturar a l’inici del segle XX, quan el carbur va anar perdent interès davant l’ús de l’electricitat. Cap al 1940 es va tornar a reobrir la mina, però la seva baixa rendibilitat va fer que s’abandonés definitivament. Actualment hi ha un sender habilitat per la pedrera de carbur.