Accés directe als continguts
MIDA DEL TEXT | Augmentar la mida del textMida del text normalReduir la mida del text | SENSE ESTILS | VERSIÓ MÒBILS

Consorci del Ter

Data oficial:21/10/2017

Capçalera
Portada > El territori > Dominis ecopaisatgístics

Dominis ecopaisatgístics

Cada petita zona de la biosfera és particular i irrepetible, però una sèrie de regularitats observades, per exemple en la distribució de la flora i la fauna, permeten classificar els grans tipus de paisatges o dominis ecopaisatgístics. És per aquest motiu que la conca del Ter es pot descriure com a territori de confluència dels dominis paisatgístics de tres grans regions biogeogràfiques: l’eurosiberiana, la mediterrània i la boreoalpina. Són tres regions que, alhora, en els seus espais frontera acullen o són origen de tot un altre conjunt de paisatges singulars, de característiques intermèdies.

D’entrada, la regió eurosiberiana és la dels boscos caducifolis de zones temperades, on les precipitacions són força elevades, els estius no gaire càlids i els hiverns freds. La regió mediterrània, d’altra banda, és la dels boscos i màquies esclerofil•les de les zones subtropicals, on els estius són secs i força calorosos i els hiverns temperats i una mica plujosos. I la regió boreoalpina s’identifica pels boscos aciculifolis i la tundra de condicions climàtiques més pròpies de les terres fredes de l’alta muntanya alpina o de l’Europa nòrdica.

D’acord amb aquests trets biogeogràfics i bioclimàtics, a la conca del Ter hi són presents set dominis ecopaisatgístics: els dominis de l’alta muntanya alpina i subalpina (propis de la regió boreoalpina), els dominis de la muntanya mitjana centreeuropea i submediterrània (regió eurosiberiana) i els dominis de la muntanya mitjana mediterrània, terra baixa mediterrània interior i litoral (regió mediterrània).

El domini ecopaisatgístic d’alta muntanya alpina correspon a l’estatge de prats alpins, de latituds superiors als 2.000-2.300 metres. El paisatge s’assembla al de les terres boreals o àrtiques del nord d’Europa, encara que les diferències hi són notables. Només hi viuen diferents tipus de gestes naturals que desenvolupen el seu cicle vital durant el curt període estival, a vegades de poc més de dos o tres mesos. Té una alta diversitat florística i, per raons geogràfiques i històriques, és relativament ric en endemismes vegetals, espècies que es troben aquí i enlloc més del món: la rosella alpina, el julivert d’isard, l’herba blanca, el carraspic espatulat i l’hieraci nan en són bons exemples.

Entre la fauna més destacable o identificativa d’aquest domini ecopaisatgístic, s’hi troben, en el cas dels ocells, el trencalòs, el falcó pelegrí, la perdiu blanca o, en un nombre molt reduït, el corriol pit-roig. Aquí, les migracions d’ocells pel coll d’Ares i altres passos dels Pirineus són importants. En mamífers, cal esmentar el talpó de tartera i de prats, l’ermini, l’isard o, fruit de repoblacions, la marmota i el mufló.

El domini ecopaisatgístic de l’alta muntanya subalpina es localitza entre els 1.600 i els 2.000-2.200 metres d’altitud. És l’estatge dels boscos subalpins o nord-europeus, de les coníferes d’alta muntanya, sobretot de pi negre amb sotabosc de neret, nabinera i ginebre. A les parts inferiors i ombrívoles hi abunda l’avet i en indrets més obacs hi són propicis el faig, el bedoll i l’avellaner. Una part important del territori del pi negre ara és ocupat per pastures.

En fauna hi destaca el gall salvatge, en una regressió molt greu, la perdiu xerra, el picot negre, l’arpella pàl·lida, molt escassa, i l’àguila daurada, entre els ocells. Entre els mamífers s’hi troben la marta, el gat salvatge, el cérvol o el cabirol. Altres mamífers emblemàtics d’aquests domini ecopaisatgístic han estat el linx boreal, el llop i l’ós, espècies donades per extingides al llarg del segle XX.

El domini ecopaisatgístic de la muntanya mitjana centreeuropea comprèn els vessants, principalment obacs, d’entre 500-700 i 1.600-1.700 metres. És terra de predomini dels boscos caducifolis als indrets humits i de la fageda amb el·lèbor verd, molt repartida al sector oriental. També l’acompanya la presència de boscos extensos de pi roig, alguns claps d’avetosa, landes de bruguerola, brolles de gódua i falguera, prades i pastures humides.

En aquests entorns de vegetació hi viu l’aligot vesper, la becada, la mallerenga d’aigua, el reietó, el pica-soques blau o l’escorxador, pel que fa a ocells identificats. I la musaranya cua quadrada, el ratpenat gran i petit, el liró gris, i també el cérvol, el cabirol o el gat salvatge, entre altres espècies de mamífers.

El domini ecopaisatgístic de la muntanya mitjana submediterrània delimita entre els 400 i els 1.000-1.300 metres d’altitud. Sobretot hi domina la roureda de roure martinenc amb boix, arbust que també constitueix extenses boixedes residuals. Hi tenen gran importància les pinedes secundàries de pi roig i pinassa, sovint dominants als obacs. S’hi troben molt més localitzadament el roure de fulla gran i la blada o el castanyer.

El duc, l’aligot, l’astor, l’enganyapastors, la cotoliu, la tallareta cuallarga són ocells propis d’aquest domini paisatgístic. I en mamífers ho són, per esmentar-ne alguns de diferents en dominis ecopaisatgístics anteriors, l’eriçó fosc, el ratpenat de bosc i la fagina, amb presència abundant.

El domini ecopaisatgístic de la muntanya mitjana mediterrània se situa als vessants solells entre 400-700 i 1.000-1.200 metres. Aquest és el país de boscos de fulla perenne, esclerofil·les, i ocupat bàsicament per un bosc d’alzina dens i ombrívol. Secundàriament, hi apareixen pinedes de pi roig, brolles de romaní i bruc d’hivern i d’estepes i bruc boal. L’alzina surera hi apareix puntualment, fins als 900 metres, afavorida en l’època d’expansió de la indústria surera. Envaint antigues feixes de conreu, també hi ha nombroses repoblacions de coníferes exòtiques com l’avet Douglas, el pi insigne, cedres i pícees.

La fauna aquí està representada per l’aufrany, l’astor, el mussol banyut, el bruel, la tallareta cuallarga i la gralla de bec vermell o l’enganyapastors i la cotoliu, entre els ocells. En mamífers, el talpó roig o el ratpenat de cova, amb almenys dues colònies d’uns 400 individus cadascuna, o el ratpenat de ferradura gran i petit.

El domini ecopaisatgístic de la terra baixa mediterrània interior es troba entre els 100 i els 500-600 metres d’altitud. Aquí preval l’alzinar litoral amb l’alzina de fulla gran i ben atapeït de lianes i arbusts característics de fulla sempre verda: el marfull, l’alardem, el llentiscle, l’arboç, l’arítjol. Aquest alzinar pot trobar-se barrejat amb roures o ser substituït per una sureda. Secundàriament s’hi troben pinedes de pi blanc, pi pinyer o pinastre, d’una extensió considerable. També és terra de les garrigues i dels matollars esclarissats: la brolla de romaní i la de brucs i estepes, soles o barrejades amb pins i joncedes.

El torlit, el siboc, el falciot pàl·lid, el gaig blau o la cogullada fosca són espècies d’ocells que habiten en aquest domini, com també ho són l’enganyapastors o la tallareta cuallarga. En mamífers seria el cas de l’eriçó clar o el teixó, que situa els seus caus a les riberes fluvials, a més de, per exemple, el cabirol, en expansió des del domini de la muntanya mitjana submediterrània.

El domini ecopaisatgístic de la terra baixa mediterrània litoral es localitza fins als 100-300 metres d’altitud. El mantell vegetal és escàs, amb bosquines, màquies o espinars. L’alzinar es limita com a molt a ocupar indrets amb ombra i humitat. A la costa alta del Montgrí destaca la màquia litoral d’ullastre i d’olivella a una banda estreta, rigorosament litoral. Secundàriament, i fruit dels incendis, hi predominen la garriga i la brolla de romaní i bruc d’hivern. També hi apareixen estepes, noguerola i pinedes, sobretot de pi blanc.

En fauna, i en concret entre els ocells, hi ha la presència de l’àguila cuabarrada, l’esparver cendrós, el tallarol trencamates, capnegre i emmascarat, o l’hortolà, i també el siboc, el gaig blau, el duc o el falcó pelegrí, que és present a tots els anteriors dominis descrits. I en mamífers, espècies comunes igualment en altres dominis com l’eriçó clar, el ratpenat de ferradura gran, petit i de cova o el talp, que aquí habita a les closes.

Val a dir que l’agricultura ha transformat plenament el paisatge de la zona, ocupat ara en bona part per regadiu: fruiterars, amb les tanques de xiprer característiques, horta, farratges (blat de moro, alfals) i arròs. Aquí, amb més intensitat que potser en cap altre indret de la conca, el fenomen d’humanització dels paisatges naturals es fan ben palès i dóna prova d’un fenomen de transformació mil·lenària. Justament, per evitar una pressió humana excessiva i assegurar la preservació de valors naturals d’especial vàlua dins el territori català, tots i cadascun dels set dominis ecopaisatgístics de la conca del Ter disposen d’àrees incloses dins el conjunt d’espais de protecció establerts pel Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Generalitat de Catalunya. Més en concret, 27 dels 145 espais protegits al país (21% del territori català) se situen, totalment o parcialment, dins el perímetre de la conca del riu Ter, fet que representa una superfície de 1.267 Km2, el 28% del territori de la conca.

Darrera actualització d’aquest contingut: 10/04/2014 a les 12:56h
Consorci del Ter

Seu administrativa:

Passeig del Ter, 2 (Museu del Ter)

08560 - Manlleu - Tel. 93 850 71 52

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)


Seu tècnica:

Factoria Cultural Coma-Cros - C/Sant Antoni,

1 - 17190 - Salt - Tel. 972 40 50 91

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

Amb la col·laboració de:

Diputació de Barcelona