Accés directe als continguts
MIDA DEL TEXT | Augmentar la mida del textMida del text normalReduir la mida del text | SENSE ESTILS | VERSIÓ MÒBILS

Consorci del Ter

Data oficial:19/03/2024

Capçalera
Portada > El territori > Relleu

Relleu

A la conca del Ter s’hi identifiquen totes les grans unitats geomorfològiques de Catalunya, llevat del Sistema Ibèric: els Pirineus, la Depressió Central, el Sistema Transversal i el Sistema Litoral, totes amb una àmplia diversitat orogràfica.

Així, i començant a distingir les subunitats geomorfològiques dels Pirineus, els Pirineus axials, lloc de naixement del riu Ter, acullen els cimes més alts de la conca, amb tota una successió de muntanyes superiors als 2.000 metres i algunes de prop de 3.000 metres d’altitud (Puigmal, 2.910 metres; Bastiments, 2.881 metres; pic de l’Infern, 2.869 metres; Noufonts, 2.864 metres; Finestrelles, 2.829 metres; Noucreus, 2.799 metres; Eina, 2.786 metres), que fan de capçalera a les valls de Ribes i Camprodon. La serra del Catllar actua de partió d’aigües entre els cursos fluvials del Ter i del Freser, en un entorn on les formes arrodonides i l’aspecte suau de les carenes han estat determinats pel modelatge glacial i periglacial.

D’altra banda, l’erosió d’origen fluvial i torrencial ha modelat de manera diferent –des de cingleres espadades fins a suaus ondulacions- un Prepirineu que transcorre entre la serra de Montgrony (Puigllançada, 2.409 metres), la serra Cavallera (Taga, 2.040 metres) i, a la part més meridional dels Pirineus, la serra de Milany (1.526 metres), amb la ramificació del plec anticlinal de Bellmunt (1.247 metres).

Davant seu, els altiplans tabulars i acinglerats del Collsacabra (Cabrera, 1.306 metres; el Far, 1.111 metres) són entrada de la Serralada Transversal, que s’estén fins a la serra de Rocacorba (922 metres), amb un arrenglerament majoritàriament horitzontal i intensament fallat i individualitzat en blocs diferents. Les falles que delimiten aquests blocs han servit per encaixar la xarxa fluvial i així s’han format les valls del Brugent i del Llémena, indrets on es localitzen les manifestacions volcàniques més recents (volcà d’Artigues Roges, 28.000 anys).

La regió muntanyosa de la Serralada Transversal té continuïtat, de nord a sud, amb les Guilleries i el Montseny, de la Serralada Prelitoral. Els trets geomorfològics singularitzen de manera diferent aquests dos massissos veïns. Així, en contrast amb el Montseny (Matagalls, 1.697 metres), de sortints rocosos envoltats de tarteres i perdruscalls, el massís de les Guilleries (Sant Miquel de Solterra, 1.202 metres) té un relleu arrodonit, sense escarpaments importants, i només trencat pel fort encaixament de la xarxa de drenatge.

La Serralada Prelitoral actua de divisòria entre les depressions Central, a l’oest, i Prelitoral, a l’est. El màxim exponent de la Depressió Central és la plana de Vic, al peu de l’altiplà del Moianès i amb els caracteritzadors turons testimoni. La plana està constituïda per materials sedimentaris que ompliren l’antic mar interior de Catalunya. I s’ha teoritzat que l’actual viratge brusc del riu Ter a Manlleu és degut a un aixecament de la plana que impediria al curs del riu prosseguir la direcció més lògica cap al sud.

D’altra banda, als contraforts orientals de la Serralada Prelitoral, el pla de la Selva amb el pla de Girona evidencien els últims vestigis de la Depressió Prelitoral a l’entorn de la conca de drenatge del riu Onyar. A l’empara de les falles que delimiten la fossa tectònica selvatana, han tingut lloc erupcions volcàniques que van aportar volums importants de roques basàltiques (cràter de la Crosa de Sant Dalmai).

En paral·lel a la Depressió Prelitoral, i en direcció al mar, s’alça el massís de les Cadiretes (puig de les Cadiretes, 518 metres) i, més al nord, el massís de les Gavarres (puig d’Arques, 535 metres), que marca l’extrem septentrional de la Serralada Litoral, amb un relleu molt suau pels efectes de l’erosió, cims arrodonits de baixa alçada i vessants poc abruptes. Aquest massís representa el límit natural meridional de plana al·luvial empordanesa.

En aquest sentit, la plana de l’Empordà constitueix el bloc enfonsat del Sistema Transversal i s’estén des de la serra de Rocacorba fins als estreps de les Gavarres. Així, també inclou la zona lacustre de Banyoles, on la dinàmica càrstica ha afavorit l’aparició de surgències que han donat lloc a l’estany i estanyols de la rodalia. El massís del Montgrí (317 metres), aïllat i visible enmig de la plana vora la mar i de la desembocadura del Ter, és, de fet, un illot prepirinenc, antiga illa fins a temps geològicament recents i envoltat d’estanys i aiguamolls fins abans de l’ompliment de l’estuari del riu Ter.

Prop de la costa, les illes Medes són set illots de la mateixa formació geològica que el massís del Montgrí i, molt probablement, havien estat unides a terra ferma. En l’aspecte més morfològic, aquestes petites illes destaquen per les nombroses cavitats submarines que contenen.

En definitiva, partint dels Pirineus axials i arribant a la plana de l’Empordà, l’orografia de la conca del Ter presenta tota una amalgama de formacions geomorfològiques pròpies dels Pirineus, la Depressió Central, el Sistema Transversal i el Sistema Litoral.

Darrera actualització d’aquest contingut: 06/04/2020 a les 20:17h
Consorci del Ter

Seu administrativa:

Plaça de les Dones del Ter, 1 (Museu del Ter)

08560 - Manlleu - Tel. 93 850 71 52 / 649 900 252

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)


Seu tècnica:

Factoria Cultural Coma-Cros - C/Sant Antoni,

1 - 17190 - Salt - Tel. 972 40 50 91 / 649 900 252

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

(Necessites javascript per veure aquest correu-e)

Amb la col·laboració de:

Diputació de Barcelona